Becaris: la cara invisible de la precarietat

Andrés Querol Muñoz
Coordinador Nacional d’ACCIÓ JOVE – Joves de CCOO de Catalunya

La precarietat, com el virus de la grip, és mutant i assumeix diferents formes per tal d’adaptar-se a cada situació. Les formes són canviants, però el fons és el mateix: una posició vulnerable en el treball que acaba esdevenint permanent i impedeix a aquells que la pateixen mantenir expectatives de futur. La precarietat té doncs dimensions visibles: salaris baixos, temporalitat estructural, rotació laboral, impossibilitat de compaginar el treball amb la formació i la vida personal, discriminació per motiu de gènere, edat o nacionalitat, i en la seva dimensió més dramàtica, accidents i malalties.

Però amb aquestes cares visibles conviuen situacions invisibles, aquelles que no registren les estadístiques: l’economia submergida i els fraus legals. L’economia submergida ha estat sempre associada en el nostre imaginari a llocs de treball de baixa qualificació coberts per treballadores i treballadors amb escassa formació. És potser per això que ens costa reconèixer-la a primer cop d’ull en un àmbit ben diferent: els becaris.

Sota l’etiqueta becari/becària trobem situacions diferents i antagòniques: les beques reglades i les fraudulentes. Les primeres estan associades al creixent pes de les pràctiques en centres de treball dels estudis mitjans i superiors. Mitjançant aquestes pràctiques, alumnes que estan cursant estudis reglats en centres educatius realitzen un part de la seva formació en centres de treball sota la supervisió d’instructors i la tutela docent del seu centre d’estudis. A canvi poden rebre una beca que compensi les despeses de desplaçament o fins i tot dietes que deriven d’aquestes pràctiques. Certament s’han de millorar força coses en aquest camp, especialment pel que fa als recursos per tal de garantir els drets d’aquestes persones, però cal valorar positivament el seu paper en el procés de formació.

Però també sota l’etiqueta beca trobem una altra realitat ben diferent: l’economia submergida. Estem vivint una dinàmica creixent de “beques” ofertes directament per les empreses, sense cap mena de relació amb centres d’estudis, a persones que ja tenen la titulació necessària per a cobrir el lloc de treball. Res tenen en comú aquestes falses beques amb les pràctiques reglades: s’utilitzen per a cobrir llocs de treball en l’empresa sense reconèixer la relació laboral, la persona que l’ocupa no compta amb cap mena de tutela dels seus drets, no responen a la manca de formació de la persona sinó a la voluntat de l’empresari de reduir costos mitjançant la violació dels drets. No es fan a l’empara de cap legislació, són obertament il·legals. No suposen una fase prèvia d’incorporació al món del treball, perquè la majoria de les persones que les ocupen mai arribaran a ser contractades per l’empresa. Són economia submergida i explotació il·legal de treballadors.

També en aquest camp ens trobem davant dos opcions. D’una banda l’aposta per una millora de l’educació, especialment de la seva vessant pràctica, i per una economia basada en la qualitat i els drets. De l’altra la de la manca de regulació, la vulneració dels drets i una economia amb els peus de fang dels baixos costos a qualsevol preu i que condemna a l’exclusió social a sectors creixents de treballadores i treballadors.

La mala notícia: l’abandonament dels objectius de millora de l’educació per part del govern expressada en la proposta de Bases per a una Llei d’Educació (que entre d’altres coses ignora la FP) i en la negativa a assumir compromisos concrets en matèria de Formació Professional en el marc de l’Acord Estratègic de l’Economia Catalana, demandats per organitzacions sindicals i patronals.

Ara la bona notícia: el sindicalisme de classe, l’únic que exerceix l’acció solidària de totes les treballadores i treballadors, assumeix el repte.

sindicalisme i diversitat

Intervenció de Noel Climent, secretari general de la secció
sindical de CCOO de l’empresa Sony de Viladecavalls

Sony té una factoria a Viladecavalls, on actualment hi treballen unes 2.800 persones, de les quals més del 54 % són temporals, és a dir, gent que entra amb un contracte precari i que no sap quan acabarà, quan podrà tornar a entrar, si entrarà amb un contracte de tres mesos, que potser se li ampliarà o potser no, però arribarà un moment en què marxarà i, si no és que canvien molt les coses, fins al cap d’un any no se la tornarà a cridar. Dins d’aquest col·lectiu, tranquil·lament podem estar parlant d’un 20% de treballadors d’origen llatinoamericà o africà. Podria dir que una gran empresa com Sony no és racista i, tal com diu el nostre codi de conducta, promou la igualtat per sobre de totes les coses. La veritat és que fins fa quatre anys a Sony no hi havia negres, és així de senzill. No hi havia cap treballador negre a la plantilla de Sony. Només hi havia un noi negre que era el que recollia les bosses d’escombraries a la nit. De mica en mica, pel procés migratori i perquè realment la realitat social que envolta la població de Viladecavalls al Vallès Occidental i, precisament per aquesta rotació amb la contractació, s’han trobat que vas garbellant el mercat i al final qui realment està disposat a venir a treballar a Sony per un contracte temporal i que probablement no et donin cap mena d’estabilitat, doncs acaben sent els últims que han arribat i el que necessiten és un treball.

Dins d’aquesta realitat, des de la secció sindical ens vam plantejar com evitar que certs aspectes que anàvem veient que es donaven en aquesta situació no s’engrandissin o es magnifiquessin. Perquè, és clar, nosaltres som una societat molt oberta però evidentment, imagineu-vos, amb una plantilla de més de 2.000 persones, quan tens una història que estàs acostumat que tothom que està treballant allà o és catalanet o és españolito, perquè hi ha de tot per dir-ho d’alguna manera, doncs, sents les veus: “uy, cuántos que hay ahora”, ”ui, ara això com ho fem”, “mira ara...” Llavors, hi havíem de donar una solució. Nosaltres, com a sindicat, havíem de buscar i fer veure a la classe treballadora de Sony que realment treballadors, ho som tots. I ens plantejàvem quines actuacions es podien fer.

L’actuació que vam fer, en un principi, amb el suport del CITE de CCOO i del CEPROM, va ser fer una formació que va durar unes guantes jornades que el que feia, en certa manera, era plantejar-nos primer a nosaltres les pròpies contradiccions que no són capaces d’aflorar. En un principi, els alumnes d’aquesta formació érem membres de la Secció Sindical de Comissions Obreres, membres del comitè d’empresa, afiliades i afiliats nostres, alguns nascuts a Catalunya, altres d’origen africà. Tanmateix, com que som una empresa japonesa era molt interessant per a nosaltres que vingués un treballador que fos japonès. Vulguis que no, només de veure les pròpies contradiccions que entre nosaltres ja generàvem i, teòricament tots els que estàvem allà érem gent molt oberta, te n’adones que no és tan real, que fins i tot en el nostre interior el que considerem molt normal i molt habitual veiem que de cop i volta: “Ui, doncs, amb això no”. I això és el que preteníem amb el curs. Entre altres coses, fer que la gent se n’adonés que la diversitat bàsicament consisteix en adonar-nos que hi ha unes grans diferències en la manera d’entendre moltes coses, però unes grans igualtats en la manera d’entendre moltes altres coses. Parlàvem de l’educació dels nens, de la importància que se li dóna, per exemple, a l’educació dels teus fills, de la importància que se li dóna a la sanitat pública i de molts altres aspectes. I vèiem que realment teníem uns punts de vista que, tant és d’on vinguis, com a ésser humà hi ha certes coses que són primordials.

A part d’aquestes diferències, o de fer aflorar les diferències i les igualtats de manera d’entendre la vida, també vam voler veure a partir de la realitat cultural que ha envoltat la teva vida, sobretot quan eres més petit, el teu entorn familiar, com això t’afecta durant tota la resta de la teva vida. Tu de petit a casa has vist que allò és així i allò serà així sempre. I fins que no ve algú de fora del teu cercle i et diu: “això no és així, és aixà”, tu no t’ho has plantejat mai. O sigui que realment per tu tota la vida allò ha estat d’aquella manera. Aleshores també va ser molt interessant per la gent que participava en aquest curs adonar-se d’aquestes coses. Una altra part del curs era fer veure a l’immigrant que arriba la realitat sindical i del món laboral d’on es troba. O sigui, tu arribes aquí i hi ha una realitat sindical i laboral que potser al teu país d’origen no hi era. Però tanmateix això ajuda a la gent que ha nascut aquí i que està participant en aquest curs a adonar-se que la realitat sindical i laboral que per a nosaltres és òbvia i és així i ens creiem que és així a tot el món i, de fet, el que deia, ens pensem que a Europa les coses són d’una manera i després veiem que hi ha una gran diversitat. Doncs això també va permetre que nosaltres fóssim capaços de dir: “hi ha altres opcions que no són les que jo he viscut durant tota la meva vida”. Aleshores ja tenim, per una banda, les diferències, que entre nosaltres volíem veure, culturals i, per altra banda, les diferències de com entenem el món laboral. Des de l’entorn que hem vist en el nostre origen, en el nostre entorn familiar fins a les realitats que et trobes un cop estàs en el lloc de treball.

Per què vam fer aquest curs? Doncs aquest curs, en principi, era una prova pilot que al final ha donat uns resultats fantàstics que esperem des del sindicat que es pugui ampliar i que realment se’n pugui fer molta difusió, però en el nostre cas concret, a Sony, el que pretenem és que aquesta acció formativa s’estengui a qualsevol persona, ja sigui del comitè d’empresa, o de la direcció o de l’estructura de l’empresa. Perquè qualsevol persona que per la seva feina diària hagi de tractar amb diferents treballadors sigui capaç d’assumir que la diversitat i la seva gestió no és un problema, és un repte. És una situació que ens trobem i a la qual hem de donar una resposta. Ara faltarà veure si realment en el nostre cas la direcció està disposada a introduir això. Però nosaltres realment el que veiem és que no només s’ha de fer aquesta acció. Aquest curs que en algun moment esperem que estigui totalment introduït dins de la formació que es faci als comandaments de l’empresa, als membres del comitè d’empresa o, com us he dit, a qualsevol tipus de treballador que per les seves responsabilitats hagi de tractar amb gent, aquesta és una de les accions que creiem que s’ha de fer per gestionar millor la diversitat cultural que podem tenir en la nostra empresa.

Però a part d’això, hi hauria el que nosaltres anomenem “un pla d’acollida” que també s’hauria de plantejar. Actualment quan un treballador nou entra a Sony, tant fa l’origen que tingui, fa el que ells diuen “formació” i nosaltres en diem “informació”: t’informen dels riscos específics que hi pot haver en el teu lloc de treball. Et diuen: “Això és Sony, aquí es treballa així”. Es fa una formació d’una setmana en el millor dels casos, sinó en un parell de dies: “Aquesta és la teva posició, apa, espavila’t i tira. M’has de treure 300 teles al cap de les 8 hores”. Nosaltres creiem que s’ha de fer un pla d’acollida i que precisament pel treballador d’origen estranger que mai no ha treballat a l’Estat espanyol i que no coneix la legislació, se li ha d’explicar quina és la legislació vigent en quant a treball, què implica el contracte que ha firmat, quins són els seus drets i deures, quina és la realitat sindical que hi ha a l’interior de l’empresa i com el pot ajudar el sindicat. I, en certa manera, també s’hauria d’introduir dins d’aquest pla d’acollida un apartat que parlés precisament d’aquesta diversitat que hi ha a la nostra empresa i que fos una aposta real per part de la direcció de l’empresa el que “aquesta diversitat que tenim per nosaltres és un valor afegit”. Jo crec que aquest pla d’acollida ha de ser per a totes les treballadors i treballadores que entrin nous, ja siguin d’origen estranger o d’origen local, perquè el desconeixement és mutu. I aquí és on moltes vegades es comet el gran error, quan es parla de la integració: “Algú s’ha d’integrar aquí.” “No, disculpi’m, integrar-nos, ens hem d’integrar tots.” I hem de saber que la realitat que tenim actualment és diferent de la que havíem conegut ara fa vint anys. Hi ha un tercer punt que nosaltres des de la secció sindical de Comissions Obreres estem intentant fer molt d’èmfasi i és el següent. Si aconseguim arreglar, per una banda, el punt de vista de la direcció de l’empresa i fem que sigui un eix vertebrador de la política d’empresa, si aconseguim, per una altra banda, fer uns plans d’acollida, que qualsevol treballador que entri en aquesta empresa, sigui quin sigui el seu origen, tingui formació respecte quins són els drets i deures que tens com a treballador i quin és el marc legal que ho envolta i, a part, quina és la realitat de diversitat cultural que tenim dins de l’empresa.

Tenim aquests dos grans blocs, però ens falta un tercer i és on realment nosaltres volem fer molt d’èmfasi: hi ha uns espais informals importantíssims en el dia i dia del treball en una fàbrica o en qualsevol altre entorn. El cafè, anar a esmorzar, els deu minuts que parem, és impressionant veure com allà hi ha la taula dels negres, la taula dels japonesos, allà hi ha la taula dels que són de Sabadell i allà hi ha la taula de les nenes que fa vint anys que estan a Sony, que vénen de quan la fàbrica estava a Parets i que no s’ajunten amb ningú més. S’han d’aprofitar aquests espais, primera, per aconseguir que entre ells hi hagi interacció i, segona, és l’espai on nosaltres hem de poder fer la feina d’anar i ajudar que es produeixi aquesta participació i aquesta interacció entre ells. Crec que és el més important però, al mateix temps, és el més complicat perquè és eteri. És molt difícil anar i, a part, quan ens formen com a sindicalistes ens diuen que hem de saber de salut laboral, de mètodes i temps, dels tipus de contractes. Però a ningú li diuen, primera, que hem de ser molt bons venedors i, segona, a ningú li expliquen que les persones són molt complicades i que tractar amb les persones no sempre és fàcil.

No em vull estendre més perquè tampoc sé què més us puc explicar a partir d’aquesta situació que nosaltres hem pogut començar a crear. A veure si s’acaba desenvolupant correctament, si l’empresa accepta tots aquests punts que nosaltres li estem demanant i que ho integri dins de la seva manera d’entendre la vida dintre de la fàbrica.

«Ara hem d’actuar nosaltres»

Patricia de Lamo
Membre del Comitè d'Empresa de PANSFOOD per CCOO


Quina és la teva trajectòria a l’empresa ?

Veient la meva vida laboral, he tingut diferents treballs d’estiu. Al PANS vaig entrar amb els 17 anys acabats de fer, ja fa casi 5 anys que sóc a l’empresa. He passat de personal d’equip, a aprenent, he estat d’encarregada aprenent i finalment d’encarregada de tercera.

Reconec que per ignorància he treballat més del compte, que sempre m’ha agradat aprendre i que intento fer tot el que puc perquè surti bé. Hem considero responsable, i sempre he pensat que si l’empresa va bé, jo aniria bé amb l’empresa. Però des de fa un temps cap a aquí m’he anat informant sobre els drets dels treballador, sobre les veritables responsabilitats dels treballadors i de l’empresa. Generalment, parlant de mí, m’han prés el pél en molts aspectes.

El més important és que ara tenim l’oportunitat de canviar la situació, que ara és el nostre moment i que amb totes les eines que poguem lluitarem per fer valer els nostres drets com a treballadors. I sobretot aconseguirem un ambient de treball digne, amistós, ple de comanyerisme, però sobretot beneficiós per a tots, per a l’empresa i per a nosaltres, els treballadors.

Tenies alguna experiència sindical prèvia?

L’any passat vaig cansarme de que l’empresa s’aprofités de les situacions i sobretot de la meva bona paciencia, vaig anar a UGT a informar-me del conveni que tenia PANSFOOD. Em vaig quedar sorpresa de les coses escrites en aquestes pàgines. Després d’explicar el meu problema, no em van ajudar a res, més que infomar-me i tenir suficient força com per fer valer els meus drets per mi mateixa. No vaig estar representada per ningú, no em vaig sentir recolzada per ningú i sobretot, avui encara estic esperant una visita, una trucada per preguntar-me com em va anar. Avui día 3 d’abril m’han portat el conveni de PANS per primera vegada després de 5 anys gairebé, gràcies per voler saber la situació ara, però crec que és massa tard. Ara hem d’actuar nosaltres.

Què t’ha portat a presentar-te en la candidatura de CCOO?

Crec que el meu carácter i la vida que he portat en l’empresa. Vull millorar la qualitat del treball, la qualitat de vida que portem els treballadors de PANSFOOD i intentar ser un punt de recolçament per qualsevol treballador. No m’agraden les injusticies, I darrerament ha arribat un moment en el que s’ha de dir prou.

Quines coses t’agradaria millorar?

M’agradaria poder intervenir en les decisions que es prenen de cara als treballadors, recolçar les idees d’un treballador, m’agradaria que sortís un conveni adequat a la vida actual i beneficiós per tots, des del punt que l’empresa i els treballador puguin arribar a un acord sense que un tingui massa força i l’altra banda, la gran majoria, no en tingui cap. Nosaltres no som res sense empresa, però l’empresa tampoc és res sense nosaltres. Voldria millorar la situació de molts treballadors, fer valer les lleis i els seus drets. M’agradaria fer tantes coses que em caldrien molts fulls per poder omplir-los de les meves idees.

Per què creus que els treballadors i treballadores hem d’anar a votar el dia 11 d’abril?

Perque som treballadors i treballadores com ells. Els que em coneixen saben que treballo a vegades més que els altres encara que sóc encarregada; que la primera en fer he de ser jo perquè la resta de treballadros em segueixin. Hem de votar perquè farem tot el que estigui al nostre abast per tots i cadascún d’ells i perquè som persones molt lluitadores i bastant inconformistes.

M’agradaria que ens votessin, que ens donin l’opotunitat de tenir suficient força com per poder representar als treballadors de PANSFOOD, per afrontar les situacions. I perquè aixó no ho fem per nosaltres, sinó per tots.

La democratització de l’economia mundial

Andrés Querol Muñoz

En funció del concepte imperant, economia global és aquella els components nuclears de la qual (mercats financers, comerç internacional i producció transnacional) tenen capacitat institucional, organitzativa i tecnològica de funcionar en temps real, o en un temps establert, a escala planetària. L’economia global es caracteritza per situar-se en una nova fase del capitalisme en la que les necessitats de creixement i nous mercats porten a aplicar de manera creixent una lògica economicista- mercantil a tots els àmbits de la vida.

El procés de globalització econòmica

L’actual procés de globalització econòmica té els seus orígens en la segona meitat de la dècada dels 70, en que conflueixen diversos factors:

• L’estancament de la capacitat dels estats del nord d’augmentar la despesa pública en inversions i serveis socials i la seva entrada en una fase d’estanflació

• La crisi del petroli.

• La necessitat de les empreses d’ampliar els seus mercats i la recerca de resultats a curt termini, aplicant polítiques de desregulació i abaratiment dels costos laborals.

• La crisi del deute extern als estats del sud, el colapse del sistema de Breton Woods (1973) i l’inici del seu retrocés econòmic.

• L’inici de la revolució tecnològica

• La creixent deslegitimació política dels estats del “socialisme realment existent” i el naixement de l’ortodòxia neoliberal, basada en el liberalisme econòmic radical, la desregulació i el retrocés del paper dels estats.

Durant les dècades dels 80 i 90 es produeixen importants canvis en el comerç internacional, les inversions estrangeres directes, els fluxes financers i la tecnologia que produeixen una integració creixent que condueix a una economia global.

Comerç internacional

Es produeix una expansió a gran velocitat del comerç internacional. Aquesta expansió es du a terme de manera gradual si bé la creació de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) l’any 1993 suposa una catalitzador de gran importància. Si fins a aquell moment les polítiques de liberalització del comerç impulsades per l’Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT) s’havien basat en la remoció de les limitacions directes al comerç (principalment les polítiques aranzelàries), l’OMC hi incorpora les polítiques de serveis, la propietat intel·lectual, les mesures d’inversió i les polítiques de competència.

Aquesta expansió comercial es produeix de forma clarament desigual entre els països. Únicament podem parlar d’expansió en els països industrialitzats i en dotze països del sud. Així, la Xina continental, Corea del Sud i Taiwan suposen el 36’1% de les exportacions manufactureres dels països empobrits durant la dècada de 1990, mentre que els 176 països menys exportadors representen únicament el 25’3% de les exportacions en aquest mateix període. La gran majoria dels països considerats “menys avançats” (PMA) pateixen un decreixement de les seves exportacions tot i haver dut a terme polítiques liberalitzadores.

Inversions estrangeres directes

Un altre dels aspectes econòmics que experiment un important creixement són les inversions estrangeres directes que reben les economies nacionals (IED). També de manera gradual, durant la dècada de 1980 es produeix un important creixement de les IED a escala mundial. L’any 1985 les IED suposen menys del 0’5% del PIB dels països, mentre que el 1998 ja suposava prop d’un 4% (xifra que cau al 2’25% el 2001).

L’any 2000 més de 100 estats havien adoptats “importants mesures de liberalització” (en termes de la Organització Internacional del Treball) per a atraure IED. No obstant, la inversió continua concentrada únicament en 10 d’aquests països.

Novament, els gruix de països empobrits queden exclosos d’aquest creixement. El 23’7% de les IED que reben els estats del sud durant la dècada de 1990 corresponen a Xina (excloses Taiwan i Hong Kong), el següent país receptor és Brasil amb un 8’3%.
El canvi de les inversions no és únicament quantitatiu. Les noves TIC permeten la producció transnacional de béns i serveis. Així, cada cop més es produeixen peces d’un mateix producte en diferents països que acaben ensamblant-se en un d’ells.

Fluxes financers

A diferència del comerç internacional i les inversions econòmiques directes, la liberalització dels fluxes financers no es produeix de manera gradual, sinó que es produeix de manera molt més accelerada. Entre 1970 i 1996, les transaccions internacionals de bonus i accions en proporció al PIB és multipliqeuen per 54 als EUA (país), per 55 al Japó i gairabé per 60 a Alemanya. D’altra banda, els fluxes financers del total de països empobrits es va multiplicar per 7 entre 1960 i 1996.

Amb la liberalització dels comptes de capital a partir dels anys 80 i les innovacions tecnològiques, la movilitat de capital s’ha incrementat a gran velocitat de tal manera que podem parlar d’un mercat financer planetari en funcionament les 24 hores del dia.

No obstant, i en la mateixa tònica que hem observat en els apartats anteriors, el creixement accelerat de fluxos financers de nord a sud es concentra en les anomenades “economies emergents”. Així doncs, únicament els països industrialitzats i una petita minoria de països empobrits formen part d’aquest sistema “planetari”.

D’altra banda, la revolució financera ha produït uns sistemes altament volàtils i inestables, amb organismes financers que exerceixen un enorme poder en les polítiques dels països del sud (especialment les “economies emergents”) i molt condicionats pels problemes derivats de les asimetries en la informació. La manca d’institucions internacionals que regulin aquest mercat agreuja encara més aquesta siutuació.

La marginació de la major part dels països “en vies de desenvolupament” d’aquest mercat, combinada amb l’important descens de l’assistència oficial per al desenvolupament, han portat a molts d’aquests països, especialment de l’Àfrica subsahariana, a un nivell d’endeutament crònic que hipoteca el seu futur.

Un altre efecte del creixement de l’economia especulativa front a la productiva ha estat la seva incidència en la presa de decisions de les grans empreses. L’anomenat “capitalisme impacient”, que exigeix uns constants resultats positius en els mercats de valors a les empreses, les pressiona en una espiral de mesures a curt termini que sovint hipotequen el seu futur desenvolupament. Com a resultat d’això, les regles del diàleg social instal·lades després de la guerra mundial a les economies del nord, basades en el binomi productivitat/millores salarials, s’ha trencat. Els treballadors i treballadores i les forces sindicals, no interlocuten ja amb empresaris que busquen l’increment productiu com a font de beneficis, sinó cada cop més, amb brokers la prioritat dels quals és el valor de les accions.

Revolució tecnològica

Ja em vist la importància de la globalització tecnològica inciada els anys 70 sobre la globalització de l’economia. A diferència d’altres fases del capitalisme, en aquest cas la revolució tecnològica que afavoreix la nova etapa no es basa en la producció energètica sinó en l’electrònica, la informàtica i la genètica. En aquest sentit es parla de la fase del capitalisme “informacionalista”.

Cal destacar que la revolució tecnològica es produeix per una combinació de factors i no respon a una única causa: l’evolució de la investigació científica, l’impuls d’algunes institucions universitàries, la iniciativa individual i els recursos dels estats. Així, la visió del nou capitalista com un “selfmademan” , amb acne i altes dosis de freakisme, innovant al garatge dels seus pares respon a una visió simplista i interessada.

Aquesta revolució científica es produeix únicament a les economies del nord, la qual cosa, combinada amb les polítiques de propietat intel·lectual impulsades per l’OMC, ha incrementat la dependència de les economies del sud. Especialment novedosos resulten els efectes sobre les economies agràries dels “organismes genèticament modificats”. En la part més dramàtica trobem la constant obstaculització als intents dels estats del sud d’apostar per medicaments genèrics front als interessos de les principals empreses farmacèutiques.

El paper dels estats

El neoliberalisme polític recupera un vell mite: el mite del mercat lliure i la no intervenció dels estats. En consonància, s’analitza la globalització en termes d’obsolescència dels estats davant l’impuls polític de les grans empreses. Aquest però, és un fals mite.

En primer lloc, l’economia de lliure mercat requereix de la regulació estatal, puix que l’evolució natural del capitalisme el condueix cap a la concentració i el monopolisme. Així, els estats han hagut de desenvolupar polítiques i organismes reguladors de la competència, les actuacions dels quals són omnipresents a les pàgines econòmiques dels diaris.

Són així mateix els estats, aquells que impulsen les polítiques liberalitzadores (i les proteccionistes) tan a nivell nacional, com regional i planetari, directament o a través dels organismes internacionals.

En aquest sentit cal destacar la hipocresia dels governs del nord quan imposen l’ortodòxia econòmica neoclàssica als estats del sud, mentre que es neguen a liberalitzar els sectors econòmics en que les economies d’aquest països són competitives (com l’agricultua), opten per polítiques aranzelaries quan les seves indústries ho requereixen (conflicte EUA –UE pels aranzels imposats pels EUA a les importacions de productes siderometalúrgics) i utilitzen la despesa pública per a superar les crisis econòmiques.

A més, les polítiques de liberalització econòmica són utilitzades com a instruments de dominació política. En aquest sentit, resulta clarament exemplificadora la política de tractats de lliure comerç (TLC) bilaterals impulsada per Estats Units. Aquests tractats són clarament desequilibrats en termes econòmics i jurídics cap als interessos dels EUA. A més, la política dels TLC ha estat utilitzada de manera experessa pel govern dels EUA com a eina de política internacional, exigint als estats signants i als aspirants dels mateixos a donar suport a la seva política exterior.

En definitiva, cal que substituim la discussió sobre l’eix econimia/política per la discussió sobre quins han de ser els objectius de la política econòmica. Modificant al lema de l’equip electoral de William Clinton: és la política econòmica, estúpid!


Realitats i discursos

Com ja s’ha dit, aquesta realitat es veu acompanyada d’una cínica literatura liberal que planteja hipòcritament des de les potències econòmiques la liberalització mundial dels mercats mentre aquestes mateixes potències duen a terme polítiques proteccionistes dels seus sectors econòmics menys competitius, amb la conseqüent frustració dels països del sud. D’altra banda una línia de pensament políticament correcte de certs sectors de l’esquerra planteja la necessitat de preservar del comerç mundial algunes economies del sud que es corresponen amb societats falsament arcàdiques. La realitat però és molt més complexa.

Definir la situació actual com un mercat mundial lliure per al comerç i les inversions és una fal·làcia. Més aviat el que existeix és un mercat mundial on les grans potències econòmiques mantenen un sistema de desconexió parcial de les seves economies, imposant la llibertat de circulació de mercaderies i capitals en els sectors que els interessen i desconectant del mercat mundial mitjançant polítiques proteccionistes aquells sectors en que les economies del sud resulten més competitives. Això esdevé possible gràcies a una arquitectura institucional pivotada entorn a la OMC absolutament controlada de manera antidemocràtica pels estats econòmicament i militarment més poderosos.

La presència de multinacionals en països del sud suposa l’explotació dels treballadors, el trasllat de les pràctiques empresarials més lesives socialment i ambientalment i el trinxament de les comunitats. D’altra banda, és aquesta presència la que permet la transmissió de coneixements i tecnologies, el desbaratament d’estructures socials pre-modernes i injustes, les possibilitats de reequilibrar les balances comercials i l’establiment de relacions de cooperació entre els moviments sindicals d’aquests països i els dels països d’origen de les empreses. Tots els intents de generar un desenvolupament econòmic des de les economies del sud prescindint de la inversió de capital estranger han produït fracassos sovint traumàtics.

Per contra, assistim a processos en alguns d’aquests països on els governs han estat capaços de reequilibrar les regles del joc amb les grans multinacionals exigint traspassos tecnològics, inversions en les societats d’acollida i respecte a les legislacions socials i ambientals, sovint incipients. En aquesta lluita, els governs del sud no es troben emparats per les institucions internacionals que regulen els mercats, sinó que aquestes responen als interessos de les empreses que tenen les seus als estats dominants.

Davant d’aquesta realitat, una estratègia plausible de transformació passa, en la fase actual, per impulsar la democratització del govern mundial de l’economia, per crear estat regional i mundial. En aquest sentit es fa necessària una reforma a fons de les institucions financeres mundials i de l’OMC, així com la seva incorporació plena al sistema de Nacions Unides. També cal reclamar la incorporació en els tractat internacionals de mesures de foment al desenvolupament de la democràcia i de l’estat del benestar, de les llibertats sindicals i drets laborals, de mesures mediambientals, així com de compromissos efectius d’inversions productives i de transmissió de coneixement entre els països signants.

Així mateix es fa necessari incorporar als governs dels estats estratègies econòmiques internacionals que no passin per la defensa de les multinacionals amb seu al seus territoris com a criteri exclusiu, sinó per la defensa d’un model de desenvolupament global.

Per a tot això, és necessari finalment impulsar cooperacions estables entre organitzacions polítiques, sindicals i socials, i la creació de federacions mundials fortes.

Salut laboral i gènere

La salud laboral ¿una cosa de hombres?

"Las mujeres se accidentan 3 veces menos que los hombres"

REBECA TORADA

La aparición del Informe "Riesgos Laborales y su prevención", más conocido como Informe Durán, ha generado polémica y los medios de comunicación se han hecho eco de la envergadura del tema en nuestro país. Diversos titulares han ido mostrando algunos de los aspectos más relevantes de la situación. El que reproducimos en el titular del presente artículo nos llamó especialmente la atención. Las mujeres queremos opinar también.

¿Quiere esto decir que las mujeres están menos expuestas a los riesgos? ¿o más bien, que a diferentes exposiciones se dan diferentes daños a la salud? Curiosamente, lo que el informe Durán ni se plantea es explicar el por qué de las diferencias entre la incidencia de accidentes de mujeres y hombres. Los daños a la salud que afectan de forma diferenciada a las mujeres pasan desapercibidos cuando se aplican criterios provenientes del enfoque clásico de la seguridad e higiene, obviando todo lo que se mueva en la resbaladiza organización del trabajo, del tiempo y de la distribución de responsabilidades. El enfoque dominante en salud laboral sigue siendo masculino y mantiene invisibles muchos de los riesgos para la salud de las mujeres. Ofrecer información de esta forma tan escueta y sesgada da lugar a malas interpretaciones.

Ellos se accidentan, nosotras nos desgastamos

Los datos de la Tercera Encuesta Europea sobre Condiciones de Trabajo pueden ayudar a entender el por qué de las diferencias entre mujeres y hombres. Mia Latta, directora de investigación de la Fundación para la Mejora de las Condiciones de Vida y de Trabajo, nos indica como interpretarlos: "No es el sexo la causa específica de los problemas relacionados con la salud, sino más bien las condiciones de trabajo". Es decir, veamos primero donde trabajan mujeres y hombres y después qué condiciones de trabajo caracterizan los diferentes sectores en los que se concentran.

Seis de cada 10 mujeres trabajan en el sector servicios, en ocupaciones que prolongan las tareas tradicionalmente asignadas al género femenino: enfermeras, maestras, limpiadoras, administrativas, cajeras, vendedoras, trabajadoras sociales. "Si examinamos sectores específicos -continúa Mia- podemos ver que en el sector de ventas y servicios predominan los problemas psicosociales (estrés o fatiga). Dos tercios de los empleados de este sector son mujeres".

En el sector industrial, donde trabajan 2 de cada 10 mujeres, éstas ocupan puestos de trabajo de baja o nula cualificación, en cadenas de montaje de industrias manufactureras donde el trabajo es monótono y repetitivo. La carga física en estas ocupaciones no es tan evidente como en las desempeñadas por hombres: se producen menos sobreesfuerzos por manipulación de cargas, pero en cambio las posturas mantenidas durante largos periodos y el trabajo repetitivo provocan alteraciones músculo-esqueléticas de difícil diagnóstico.

La situación de precariedad de las mujeres en el mercado laboral con mayores tasas de temporalidad y contratación a tiempo parcial que los hombres, las prácticas sociales sexistas que dan lugar a situaciones de acoso sexual, discriminación en las promociones y en la remuneración, así como la doble presencia en el ámbito familiar y laboral, no hacen más que acentuar estos daños a la salud provocando un lento y acusado desgaste que es obviado en todas las prácticas preventivas.

Mejorar la eficacia preventiva incorporando el análisis de género

Es del todo inusual que en las evaluaciones de riesgos se incluyan indicadores que permitan tener en cuenta estas diferencias de género. ¿Qué ocurre cuando las mujeres ocupan puestos de trabajo diseñados sobre un patrón supuestamente neutro que es en realidad masculino? ¿Se tiene en cuenta las diferencias entre mujeres y hombres cuando se suministran las herramientas y equipos de trabajo? ¿Por qué no se utilizan indicadores biológicos diferenciales, como las alteraciones de la menstruación? Más difícil todavía es que se evalúen las consecuencias del acoso sexual, de la dificultad para promocionarse, de la discriminación salarial o de las exigencias en cuanto a imagen o comportamiento por ser mujeres.

Incorporar criterios para poder valorar y ofrecer soluciones a estos problemas de salud, no sólo es un avance para mejorar las condiciones de trabajo de las mujeres, también implica el reconocimiento de las personas que están detrás de cada puesto de trabajo, humanizando la técnica y poniéndola al servicio de las trabajadoras y los trabajadores.

Publicat a Por experiencia número 14

Pla Esstratègic de Joventut de CCOO de Catalunya

Introducció del Pla Estratègic de Joventut de CCOO de Catalunya (2006-2010)

Per què un pla de joventut?

Les societats europees de l’estat social han basat el seu benestar en el dret al treball com a fonament de la redistribució i el desenvolupament de la ciutadania. És des del treball que els treballadors i treballadores hem anat conquerint la ciutadania mitjançant l’acció col·lectiva i d’aquesta manera el sindicalisme ha estat l’instrument que ha fet possible aquesta conquesta progressiva. I un dels efectes del model social europeu ha estat l’emergència de la “joventut” en la mesura en que s’ha retardat l’edat d’incorporació al treball i allargat l’etapa de formació inicial, en un context en que l’evolució econòmica requeria un major pes de treball cada vegada més qualificat i un major nombre de famílies poden mantenir fills dedicats als estudis.

D’altra banda, l’evolució de l’economia de mercat i de les empreses ha desembocat en nous escenaris que han comportat una major segregació laboral i les estratègies empresarials i públiques presentades sota l’etiqueta de la flexibilització del mercat laboral han afavorit una major segmentació, que en el cas de la gent jove s’ha expressat especialment per la irrupció d’una fase de transició al treball cada cop més prolongada, un estadi en la vida laboral de les persones dominat per la incertesa i la precarietat. Estadi que per a un segment important de nous treballadors acaba esdevenint no una fase temporal sinó una situació permanent, una realitat desvinculada de l’edat de les persones i associada a factors generacionals i a processos de mobilitat social descendent. D’aquesta manera, la diferència entre integració i exclusió no es dóna únicament en termes de treball o atur, sinó de qualitat del treball i noves fornades de treballadors comencen a referir-se a les condicions laborals dels seus pares com d’un “treball a l’antiga” que ells ja no esperen conèixer. Aquesta situació està associada directament a estratègies públiques i privades de trasllat dels costos de les transformacions socials, econòmiques i empresarials a futures generacions. Una realitat que dóna nous sentits a principis fundacionals del sindicalisme confederal com els de solidaritat de classe i unitarisme.

Tots aquests canvis han incidit també en els processos de construcció de la pròpia identitat de les noves fornades de treballadors i treballadores i en la seva relació amb les esferes col·lectives, inclòs el sindicalisme. Un sindicalisme que únicament guanyarà aquests nous treballadors i treballadores en la mesura en que sigui capaç d’esdevenir útil per a que mitjançant l’acció col·lectiva generin noves expectatives de millora a qui avui no les té.


per què un pla transversal

CCOO de Catalunya aborda la realitat dels i les joves des d’un punt de vista integral en que l’acció del sindicat per a la gent jove no queda reclosa en un únic àmbit d’actuació, sinó que cal que el conjunt d’estructures afectades desenvolupin accions coordinades amb objectius comuns. L’objectiu de l’emancipació de la gent jove treballadora, el dret dels treballadors i les treballadores a plantejar un projecte de vida, requereix canvis en l’àmbit laboral, però també en educació, habitatge o participació social en tots els nivells. Per tot això, el paper d’ACCIÓ JOVE com a moviment de joves de CCOO de Catalunya no és el d’assumir en exclusiva les polítiques sindicals cap a la gent jove, sinó impulsar i coordinar les accions de les diferents estructures del sindicat de manera cooperativa i garantir-ne la coherència.

Com a conseqüència de la transversalitat de la nostra acció, tenim la voluntat de fomentar la cooperació entre les federacions, unions comarcals i intercomarcals, secretaries i instruments del sindicat a l’hora de desenvolupar les nostres accions i de plantejar les nostres propostes en un procés de diàleg i d’intercanvi permanents. La cooperació amb altres estructures implica un esforç afegit per arribar a consensos però, fruit d’aquest esforç, incorpora als projectes una visió més àmplia, més rica i ambiciosa, i és la millor garantia de l’eficàcia de la nostra acció. Aquesta pràctica esdevé, a més, cada cop més imprescindible davant d’una realitat en canvi constant, que supera la rigidesa de la compartimentació de l’activitat sindical. Només des de la permeabilització i el treball conjunt entre els diferents àmbits del sindicat podem fer front als nous reptes que se’ns presenten i impulsar la renovació del sindicalisme donant un nou valor a la confederalitat sindical.

Aquest treball transversal i la defensa dels interessos de totes les treballadores i treballadors tenint en compte les diferents realitats, ha fet esdevenir CCOO en un agent essencial per la igualtat i la integració de tots els treballadors i treballadores des de la nostra diversitat. I no només pel “currículum” de conflictes i acords passats, sinó per l’impuls en l’actualitat de la transformació del model productiu dominant al nostre país, les millores en el sistema públic d’ensenyament o l’impuls de projectes per a millorar la participació dels treballadors i treballadores i la renovació dels equips directius.

La nostra voluntat és la de situar una estratègia compartida on identifiquem les prioritats i assumim compromisos concrets, una estratègia que no vol ser ni un receptari ni una cotilla, sinó una plataforma que fomenti la innovació i el treball creatiu contemporitzat amb criteris d’eficiència i eficàcia. Una estratègia global que aixoplugui les accions de les diferents estructures sindicals, accions que necessàriament seran diverses i asimètriques però que han de sumar totes en una mateixa direcció. Una estratègia que incideixi en els canvis i transformacions que afronta el sindicalisme confederal per continuar sent l’eina més útil per a totes les treballadores i treballadors des de la solidaritat.

”Els advocats laboralistes i els sindicalistes de CCOO érem vasos comunicants”

Els advocats laboralistes reben el tercer carnet solidari. La Fira de Cornellà va acollir el 25 de novembre l’acte de reconeixement als afiliats i afiliades de CCOO amb més de 25 anys d’antiguitat a la nostra organització. Uns quatre-cents afiliats i afiliades van gaudir d’aquest esdeveniment i van recollir la seva insígnia. En el marc d’aquesta celebració, es va lliurar el tercer carnet solidari de CCOO de Catalunya, amb el qual es vol reconèixer la tasca de persones o entitats a favor del desenvolupament del sindicalisme de CCOO. Enguany, aquest guardó ha estat atorgat al col·lectiu d’advocats laboralistes representats per Ascensió Solé, Francesc Casares, Montserrat Avilés i Antonio Martín.

Ascensió Solé és magistrada de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Recentment ha rebut d’aquest sindicat el carnet solidari en reconeixement a la tasca feta pels advocats laboralistes.

Com valores aquest carnet solidari amb què heu estat guardonats els advocats laboralistes, i tu mateixa com a representant, per part de CCOO?

Estic molt contenta que s’hagi pensat en mi a l’hora de donar aquest carnet. Jo ja tenia un dels primers carnets de CCOO, però un d’honorífic no. És un reconeixement a la trajectòria dels advocats laboralistes, persones amb un compromís social, polític i professional que van fer una feina que va tenir uns resultats excel·lents. És una de les gratificacions que tenim molts dels antics laboralistes, el fet d’haver participat en una etapa de conquesta de llibertats que assegurava el pas de la dictadura a la democràcia.

Hi ha diferents parers sobre si havíem de fer-ho com ho vam fer i sempre et queda el dubte de si podríem haver fet molt més. És un reconeixement a uns advocats que es van alinear amb els treballadors per lluitar per unes millors condicions de treball, i també es va lluitar per una societat més justa, més equitativa, més lliure, més en pau. Jo encara penso que és així com s’ha d’anar aprofundint en la democràcia, i que el sindicat es recordi d’això significa que no oblida una
part important dels seus orígens. Hi havia una gran conjunció entre els que estaven “al tall” i els advocats: tots lluitàvem pel mateix i tots ens necessitàvem.

Els anys de la transició política en aquest país eren temps difícils per exercir d’advocat laboralista.

Teníem un compromís personal i ideològic. I teníem la sort de poder estar treballant i lluitant alhora per la conquesta d’aquestes llibertats democràtiques, per canviar la societat. Pot semblar utòpic, però les utopies serveixen per anar avançant.

Com va arribar la teva vinculació a CCOO i què destacaries d’aquells anys?

Quan vaig acabar la carrera, em vaig incorporar al despatx laboralista d’en Cuenca. En aquell moment vaig conèixer la Montserrat Avilés, l’Albert Fina, en Salvadores, en Solé i Barberà i en Sardà. Cadascun lluitava des del seu camp. Ens reuníem i es plantejaven temes jurídics per donar la volta als problemes que tinguessin els treballadors. CCOO es va anar consolidant i enfortint a les empreses i anava als despatxos per demanar la cobertura dels advocats. Es va crear una simbiosi molt important: advocats laboralistes i sindicalistes de CCOO érem vasos comunicants. Els advocats laboralistes ens coordinàvem i un dels elements de la nostra coordinació va ser el Tribunal d’Ordre Públic, on defensàvem els problemes laborals, i, com que estava centralitzat a Madrid, era la manera de trobar-nos i anar-nos coordinant.

Quin paper creus que va tenir CCOO en la normalització de les relacions laborals en aquest país, i en la millora de les condicions laborals dels treballadors de Catalunya? De fet, tu vas col·laborar en la creació del Gabinet Jurídic del sindicat.

Era l’alternativa al sindicat vertical, ja que la UGT va aparèixer més tard. Jo ja era al despatx de l’Albert Fina amb la Montserrat Avilés, i ens van processar perquè fèiem una circular que es repartia a les empreses en què parlàvem dels drets que tenien els treballadors i dels que haurien de tenir. La policia sabia que als despatxos es reunien clandestinament els sindicats i, aleshores, havíem de definir com es constituïa aquest complement entre advocats i sindicat. Va ser quan, des de la CONC incipient, es va decidir que s’havia de formar un gabinet jurídic propi; en López Bulla va ser molt clarivident. I es va decidir que hi havia d’haver un responsable d’aquest gabinet. Recordo que al despatx d’en Salvadores es va decidir com organitzàvem l’assessorament un cop es legalitzés CCOO i es va optar perquè tingués un gabinet propi. Tots consideràvem que l’assessorament era part de l’acció sindical, amb una perspectiva potser molt romàntica, i que amb el temps l’assessorament jurídic no faria falta en la mesura que el sindicat anés sent més fort. I va ser quan alguns despatxos laboralistes de Catalunya es van incorporar al gabinet únic de CCOO. Jo em vaig oferir per organitzar el Gabinet de CCOO per la meva experiència al despatx de l’Albert Fina, que era un dels més organitzats i eficients del moment. A poc a poc ens vam anar organitzant en l’àmbit econòmic i de feina, especialment a Barcelona; després vam passar a organitzar el Gabinet de comarques, que ja va ser més complicat, però que també es va fer. Vam arribar a ser uns cent advocats.

Han canviat molt les relacions laborals durant aquests anys?

Recordo que al final dels anys setanta jo assessorava el sector del metall. Els plantejaments eren molt radicals i hi va haver un moment que els sous dels convenis col·lectius van augmentar al voltant d’un 20%. Es milloraven molt les condicions de treball per l’ambient social que existia. En aquell moment, quan negociàvem, defensàvem el lloc de treball per sobre de tot i érem molt durs amb això.

La idea era que l’empresari capitalista tenia molts beneficis i aquests havien de repercutir en els treballadors. El sindicat, molt més que la patronal, ha fet una adaptació rapidíssima al llarg del temps, molt intensa i conseqüent en la negociació dels conflictes, encara que de vegades penso que es va massa de pressa a resoldre els contractes de treball amb indemnitzacions.

Actualment ets vocal de l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. Quins són els vostres objectius?

L’objectiu és normalitzar l’ús del català com a llengua pròpia en l’àmbit de l’Administració de justícia, en l’àmbit dels jutjats i dels despatxos d’advocats. Ara hem impulsat un conveni amb el Gabinet Tècnic Jurídic de CCOO per promoure i facilitar mitjans i documents necessaris perquè els tràmits jurídics es facin en català, ja que Comissions Obreres és una de les organitzacions que presenta més demandes.

Entrevista realitzada per Emili Rey per a Lluita Obrera