Quan vàrem tenir les respostes ens canviaren les preguntes(1)

El sindicalisme de classe davant les “noves figures laborals”

Andrés Querol Muñoz
Coordinador Nacional d’ACCIÓ JOVE – Joves de CCOO de Catalunya

El fantasma de les “noves figures” precaritzades per a joves treballadors recorre el panorama laboral català i espanyol. I no sembla massa clar que totes les forces de l’esquerra social i política s’hagin unit per assetjar aquest fantasma. Sota l’etiqueta d’emergència de noves realitats convergeixen l’extensió de figures pre i pseudo-laborals, l’aparició de nous sectors d’activitat i noves realitats empresarials, la prolongació de la fase d’estudis, la diversificació de la immigració i la creixent incorporació de dones a l’activitat laboral. Com a mínim. La combinació de tots aquests factors dóna lloc a una realitat casuística molt complexa que es resisteix a les diagnosis globals i a les respostes clares.

En la present etapa d’incerteses i nous reptes, cal innovar en les respostes o adaptar-ne les clàssiques, si bé aquest és un desig de concreció incerta i embolicada.


De què estem parlant?

A l’hora de determinar quins són els factors de discriminació o especial dificultat de la gent jove en el món del treball, cal començar trencant un vell mite. Més enllà dels imaginaris col·lectius, la distribució de joves en els grans sectors d’activitat (agricultura, indústria, construcció i serveis) és pràcticament idèntica a la del conjunt de la població assalariada a Catalunya(2). Aquesta és una de les principals diferències respecte als factors de discriminació en el món del treball que afecten dones i treballadors estrangers. Així doncs, hem de buscar els factors de discriminació de la gent jove en els espais que ocupen dins de cada sector (els més vulnerables dels processos de producció de béns i serveis) i en les condicions de treball en que ho fan.

En segon lloc i contradient el subtítol d’aquest article, allò que resulta significatiu no és l’emergència de suposades noves figures. En realitat estem parlant de l’extensió perversa de figures ja consolidades com són beques, pràctiques a empresa o treball autònom, que no tenen reconeguda una naturalesa laboral amb la corresponent regulació i protecció jurídica i social. La tendència general és la de prorrogar l’etapa de treball precaritzat en els itineraris professionals de les noves generacions que s’incardinaria entre la finalització dels estudis i l’accés a una ocupació estable i de qualitat. En la major part dels casos, aquesta etapa intermèdia es concreta en forma d’encadenament de contractes temporals realitzats sovint de manera fraudulenta i d’exclusió temporal dels nous treballadors de part de les millores laborals consolidades a l’empresa i el sector. En d’altres casos però es produeix una prolongació fictícia de l’etapa d’estudis generant situacions en que la persona ja no és pròpiament estudiant però encara no és reconeguda com a treballadora. Aquesta situació es produeix normalment per a professions d’alta qualificació, on figures com la de les pràctiques a les empreses, les beques o el treball autònom substitueixen el paper del contracte temporal realitzat en frau de llei o la contractació mitjançant ETT. En definitiva estem parlant d’un element més de l’estratègia d’externalització de costos cap a la societat per part de les empreses, privades i públiques.

Les persones afectades per aquestes situacions han optat per itineraris formatius molt prolongats (normalment estudis superiors) en la clàssica aposta d’assumir un alt cost d’oportunitat allargant l’etapa d’estudis amb l’objectiu d’accedir a treballs de major estatus laboral i social, sovint amb un component vocacional important. La perspectiva d’accedir a aquests llocs de treball altament qualificats fan acceptar d’entrada aquesta etapa intermèdia com a mal menor, si bé l’acceptació es converteix en frustració en perllongar-se aquesta situació. En definitiva, es produeix un estancament del procés de transició estudis-treball en una mena de llimb pre-laboral que esdevé una fase de durada indefinida. (3) I és en prendre consciència d’aquesta situació que les persones afectades busquen solucions en l’acció col·lectiva.


Dels arbres i del bosc

La creació d’organitzacions gremials no vinculades al sindicalisme de classe per part de col·lectius precaritzats es troba íntimament vinculada a dos elements: la tendència actual a cercar refugi en espais pre-moderns i l’afavoriment del freeriderisme per part del sistema de regulació laboral a Espanya.

Són molts els autors que ens han explicat com davant el món dominat per les incerteses a que ens ha abocat el controvertit fenomen de la globalització, les persones hem tendit a cercar refugi en els elements col·lectius pre-moderns: nació front a ciutadania, família versus república, corporació i gremi front a classe social, etc. A aquests factors cal afegir les particularitats del sistema espanyol de regulació laboral adoptat després de la ruptura sindical amb la dictadura feixista. Un sistema basat en la vocació generalitzadora i universalista dels drets socials conquerits.

No és moment d’analitzar a fons les conseqüències positives i negatives d’aquest sistema, ni de dedicar-nos a un exercici exhaustiu de sindicalisme comparat, però resulta essencial en l’anàlisi que ens ocupa entendre algunes de les conseqüències no desitjades del mateix. L’extensió de les conquestes sindicals al conjunt de treballadors mitjançant l’aplicació universal dels convenis col·lectius i la incorporació de les conquestes consolidades en la legislació laboral fomenta fatalment l’actitud del freerider. En termes patillero-econòmics, el freerider és aquella persona que es beneficia dels béns comuns sense participar-ne dels costos. En l’àmbit sindical, podem parlar de freeriders en referència als treballadors no afiliats que es beneficien de les millores aconseguides per l’acció sindical, o a aquells que practiquen l’esquirolatge davant d’una convocatòria de vaga bo i esperant que esdevingui exitosa i s’assoleixin les reivindicacions que també els hi seran aplicades, o aquells que opten pel sindicalisme corporatiu (explícit o tàcit) com a millor opció per a obtenir millores particulars, mentre confien que el sindicalisme de classe resolgui les reivindicacions comunes a tots els treballadors, de les que evidentment se’n beneficiaran. El freeriderisme només pot concebre’s com a una opció òptima en termes individuals i força miops, en termes col·lectius i a llarg termini es tracta d’una aposta suïcida. El freerider és, en definitiva, l’evidència de la falsedat del gran dogma liberal: la suma de recerques de l’interès individual construeix el bé col·lectiu.

Les actuals tendències de refugi tribal i un sistema legal que fomenta la dispersió expliquen en bona part l’aparició primera de plataformes para-sindicals com la resposta que alguns col·lectius de treballadors i treballadores poden entendre en un determinat moment com la més eficaç per resoldre les seves problemàtiques concretes. L’expliquen en bona part, però només en part. La resta de l’explicació l’haurem de cercar en les pròpies organitzacions sindicals de classe quan no han estat punts de referència per aquests treballadors. A aquest tema em referiré tot seguit.

Abans però, és important constatar el fet que l’aposta per les plataformes corporatives per part de col·lectius precaritzats no esdevé mai reeixida. L’únic objectiu assolible per aquest esquema d’organització és el de la visibilització social d’aquelles situacions que fins al moment havien estat desconegudes per a la major part de la població. I no és poca cosa. Però un cop evidenciat el problema, la solució passa sempre per l’organització de les persones afectades, l’exercici del conflicte social, l’establiment de negociacions, la consecució d’acords i el control del seu compliment. I és sempre en alguna d’aquestes fases on es produeix l’estancament del procés per manca de força contractual dels espais que pretenen representar les persones afectades. S’han donat casos en que fins i tot s’han assolit acords positius amb administracions públiques (no en conec cap en l’àmbit de l’empresa privada, menys sensible al desgast de la pròpia imatge social), però aquests acords han donat pas a la frustració per la manca de mecanismes per a garantir-ne el compliment i per l’esgotament de les persones. En definitiva, l’opció corporativa pot esdevenir rendible per a pilots d’avió a l’hora de mantenir llurs privilegis, però no ho serà mai per als que carreguen les maletes.


El sindicalisme de classe davant del repte: a mode de DAFO

Com ja ha quedat dit, una part de les causes de l’aparició d’estructures d’organització corporatives per part de treballadors precaritzats l’hem de buscar dins del propi sindicalisme general. L’aparició de bosses creixents de treballadors en fase d’incorporació precaritzada al treball no sempre ha trobat la resposta adient per part del sindicalisme. El principal obstacle el trobem en el no reconeixement mutu entre aquests treballadors i la resta. D’una banda, és evident que els casos de que parlem fan referència a persones que tenen la perspectiva d’inserir-se en el món del treball en ocupacions professionals altament qualificades i en espais que basen la política de promoció en la competència entre treballadors. Aquesta perspectiva no afavoreix l’establiment d’aliances amb el conjunt de treballadors i treballadores. De l’altra, massa sovint els responsables sindicals i el conjunt de treballadors han desatès les reivindicacions d’aquestes persones en no considerar-les com a treballadores, sinó com a estudiants o persones que no formen part de la plantilla de les empreses.

Un altre punt dèbil del sindicalisme de classe a l’hora d’abordar aquestes situacions té un caràcter més organitzatiu. En les primeres tres dècades del segle passat, el sindicalisme va adoptar una estructura organitzativa encara vigent basada en els sectors productius. Allò que determina l’enquadrament d’un treballador al sindicat és l’empresa i el sector en que treballa, i no pas la seva categoria professional o la modalitat del seu contracte. En aquest cas però, estem parlant de col·lectius transversals als diferents sectors i que s’identifiquen precisament en funció de la seva modalitat “contractual”.

No obstant, els punts forts del sindicalisme general per afrontar aquestes situacions superen amb escreix els dèbils. En primer lloc, el sindicalisme confederal es caracteritza precisament per tenir una forta presència en tots els sectors d’activitat, la qual cosa el converteix en l’única opció que pot agrupar el conjunt de treballadors afectats per aquestes situacions, situació que constrasta amb la de les plataformes corporatives. Un bon exemple és el cas dels becaris, on les organitzacions existents únicament agrupen treballadors de les universitats però no d’altres sectors on la presència de becaris és molt important com poden ser els mitjans de comunicació, les administracions públiques no universitàries o les empreses amb departaments de R+D.

En segon lloc, únicament el sindicalisme general permet el traspàs de coneixements, experiències i bones pràctiques entre els treballadors de diferents empreses, sectors d’activitat, generacions, etc. A l’hora es l’únic que permet realitzar economies d’escala (no només ni principalment financeres) que faciliten el desenvolupament d’instruments potents d’anàlisi i d’intervenció sindical. I únicament el sindicalisme de classe permet l’aportació solidària de recursos de tot tipus per part dels treballadors dels sectors més consolidats a les realitats emergents.

Finalment, lluny de la imatge de conservadorisme que a vegades transmeten, les organitzacions sindicals de classe han demostrat durant tota la seva trajectòria una alta capacitat d’innovació. Fa temps que els sindicats de classe han vist la necessitat de generar espais de treball transversals a tots els sectors per a donar resposta a les necessitats específiques de col·lectius de treballadors com són dones, estrangers i, de manera més recent, joves. Només d’aquesta manera es pot explicar el seu constant creixement i extensió cap a nous sectors d’activitat amb poca o cap tradició sindical (un bon exemple ha estat el de les empreses de lleure educatiu o el de la indústria auxiliar a Tarragona i Girona). En aquesta mateixa línia s’insereix la creació per part de CCOO de Catalunya de la Federació de Treballadors Autònoms Depenents l’any 2000, la victòria judicial en el reconeixement dels ciberdrets sindicals o, de manera més recent, la creació d’un espai sindical per a treballadores sexuals.

Un precedent històric que acostumo a emprar quan participo d’aquests debats és el dels oficials de comerç o el dels funcionaris. Ambdós col·lectius s’han situat en altres moments històrics al marge del sindicalisme general en tant que no es reconeixien com a treballadors o comptaven amb algun tipus de situació privilegiada respecte a la resta que desitjaven mantenir. Ambdós col·lectius van generar en el seu moment un discurs legitimador de la seva postura de no integració (és necessari recordar que a la dècada dels 80 veus provinents del comunisme postulaven la creació de sindicats de funcionaris al marge de CCOO?). No obstant, la successió de millores assolides per part del sindicalisme general van portar a aquests col·lectius a incorporar-s’hi des del mateix moment que van percebre el sindicalisme de classe com el més útil per a millorar la seva situació.

“Nous col·lectius” i sindicats de classe és necessiten mútuament. Per als primers el sindicalisme general representa l’única eina que els hi pot permetre l’assoliment de les seves reivindicacions, en la mesura que s’hi incorporin. I el sindicalisme confederal es juga el seu futur en la mesura que sigui capaç d’incloure i donar resposta a les noves situacions que apareixen en el món del treball. Enlloc és escrit que els camins siguin fàcils, però de ben segur que conflueixen en un punt no molt llunyà.




(1) Amb permís de l’amic Juan Blanco, sociòleg i sindicalista inquiet
(2) ACCIÓ JOVE – Joves de CCOO de Catalunya (2005) Joves i mercat laboral a Catalunya a www.conc.es/acciojove
(3) Respecte els diferents models d’itineraris professionals vid. CACHÓN, Lorenzo (ed.) (1999) Juventudes, mercados de trabajo i políticas de empleo. 7 i Mig editorial de poesia. Benicull de Xúquer (València).
Respecte a la diferenciació entre el caràcter edatista o generacional de la precarietat podeu veure l’article de Toni Salvador i Pau Serracant en aquest mateix número de Nous Horitzonts.