Tuesday, September 26, 2006

Som ecosocialistes perquè som d'esquerres

Ferran Elias Moreno i Janet Sanz Cid

El camí cap a l’ecosocialisme

Durant la segona meitat del S. XX es produeix, als països occidentals, un canvi en la seva estructura productiva. La disminució del pes del sector industrial i l’augment de magnitud del sector serveis dins del PIB anirà acompanyat d’un canvi en el mateix sentit dins del mercat de treball, que farà que un nombre major de persones treballin en el sector terciari, en detriment del sector secundari. Aquesta transformació de l’estructura social es pot considerar un dels dos factors principals que van desorientar l’esquerra tradicional i la van conduir cap a un procés de profunda reformulació, ja que va modificar el procés de socialització de l’obrer industrial clàssic–a banda de reduir-ne el nombre- i per tant, van fer perdre importància a la, fins aleshores, principal figura que s’havia de beneficiar de l’acció política de l’esquerra.

Un segon element a considerar és l’existència d’un conflicte generacional dins de l’esquerra. Una confrontació entre els militants de l’esquerra que ja eren adults o van fer-se adults durant la segona guerra mundial, d’una banda, i el jovent que havia nascut a la postguerra, de l’altra. El distanciament entre les noves reivindicacions socials i els partits de l’esquerra clàssica es va agreujar encara més pel comportament inflexible i autoritari de la URSS respecte els països socialistes de l’Europa de l’Est que volien optar per una via nacional al socialisme. Les noves generacions rebutjaven l’autoritarisme dels partits i el distanciament es produïa pels diferents contextos en què cada generació havia crescut dins dels mateixos països occidentals: un món d’entreguerres, escassetat i crisi o un món en què havia augmentat el nivell de vida i s’havien consolidat el sistema democràtic parlamentari i el sistema d’economia mixta.

A més, la crisi del petroli de 1973 acabarà de desorientar els partits socialistes europeus i, amb el pas del temps, els portarà a renunciar en gran mesura a un dels seus trets característics, el control de l’economia per part de l’estat, abraçant, d’aquesta manera, el liberalisme econòmic, que durant la dècada dels 80 rebrà un nou impuls a través del consens de Washington de Margaret Thatcher i Ronald Reagan.

Mentrestant, els moviments socials –pacifistes, feministes i ecologistes-, que s’havien distanciat de les estructures rígides dels partits de l’esquerra clàssica, van consolidantse i els anys 80 comencen a néixer el primers partits verds. En alguns casos, són el resultat de la decisió per part dels moviments socials de constituir-se com a partit i, en d’altres, són resultat d’una voluntat de reformulació ideològica dels partits comunistes, com és el cas d’ICV. En aquesta fase de naixement d’una nova identitat política va jugar una influència determinant la caiguda del mur de Berlín i la dissolució de la URSS, que van confirmar la crisi d’un model i van portar l’esquerra a plantejar-se encara més quin havia de ser el seu projecte polític.

En el cas de Catalunya, l’any 1987, any de la fundació d’ICV –en aquell moment encara IC-, comença un procés per recollir velles i noves sensibilitats amb l’objectiu de dissenyar un projecte polític d’esquerres, transformador i plural. Després d’uns primers anys d’indefinició és, però, en el moment en què l’ecologisme, el pacifisme i el feminisme comencen a prendre importància com a eixos vertebradors quan IC fa un avanç qualitatiu important i incorpora dins de la seva tradició ideològica de transformació social enfocada a l’emancipació de les persones un nou espai polític que des d’aleshores aspira a representar i que té el seu origen en els processos que s’assenyalaven al principi de l’article: un major benestar a Occident; el canvi d’estructura productiva que va modificar el procés de socialització de l’obrer; i el sorgiment de nous moviments socials al voltant de l’ecologisme, el pacifisme i el feminisme.

Però, en aquest moment, encara era necessari trobar la síntesi que permetés integrar tots aquests principis, i no va ser fins a la IV Assemblea d’IC, l’any 1996, quan, a partir
d’una esmena presentada per Joves amb Iniciativa, IC va passar a denominar-se esquerra ecosocialista, que de forma succinta pot definir-se com aquell projecte polític que lluita per la justícia social, la igualtat de gènere i una societat sostenible, amb voluntat de transformació i superació del capitalisme.

En definitiva, la història d’ICV, des de la seva fundació l’any 1987 fins al darrer cicle electoral, s’explica en gran part per la recerca de la seva pròpia identitat, objectiu que es consolida amb l’assumpció dels postulats ecosocialistes. En els pròxims anys, ICV ha de seguir en el procés de formació de l’esquerra verda, ja que aquest encara no pot
donar-se per acabat. Però, a la vegada, cal que continuï una tasca ja empresa avui dia, que és la socialització de les seves propostes per fer créixer el seu espai polític, així com per augmentar i consolidar les aliances necessàries amb els moviments socials, els sindicats, les associacions culturals, les associacions de veïns, etc, que serveixin per construir una hegemonia dins de la societat que la consolidi com a alternativa d’esquerres compromesa amb la transformació social.

L’esquerra verda, una opció o una realitat

Després d’analitzar el camí cap a l’ecosocialisme d’ICV cal que ens fixem en el cas espanyol, en el que trobem diverses característiques que han fet que l’opció verda no s’hagi consolidat. Tot i que, a partir del anys 90, sorgeixen el primers moviments ecologistes locals, en relació a catàstrofes ambientals concretes, les forces ecologistes no es constitueixen a nivell nacional per afrontar temes com el tancament de les nuclears,a diferència d’altres països europeus. Així, els valors verds no s’articulen dins d’un nou espai polític, sinó que s’incorporen dins del discurs de les estructures preexistents dels partits d’esquerres.

Les característiques principals que condueixen a aquesta situació són: en primer lloc, Espanya és un sistema democràtic relativament jove amb una Constitució atípica, ja que no tanca el model d’organització territorial. En aquest temps, les reivindicacions culturals, lingüístiques i nacionals han tingut gran protagonisme polític, la qual cosa ha anat en detriment de la consolidació d’un espai d’esquerres que es vertebrés al voltant de la justícia social, el pacifisme, l’ecologisme i el feminisme; en segon lloc, el sistema de partits, ja que el cas espanyol es caracteritza per una tendència cap el bipartidisme en què dos partits grans es diputen el centre electoral, la qual cosa no afavoreix al pluralisme polític; en tercer lloc, el sistema electoral aprovat en l’última fase de la transició espanyola conté una fórmula de territorialitat que sobrerepresenta el vot rural. Això perjudica a partits com IU-ICV, ja que amb gairebé 1’5 milions de vots obté 5 escons, mentre que el PSOE, amb gairebé 11 milions de vots, obté 164 escons, la qual cosa assenyala l’existència d’una proporció completament desigual; en quart lloc, hi ha la baixa cultura política de la nostra societat, que ja des de l’etapa de la transició destaca per una baixa participació política, ja que es consideren els assumptes polítics com a aliens als ciutadans. Aquest fet és indestriable de l’herència rebuda pels 36 anys de dictadura franquista.

El conjunt d’aquestes característiques defineixen els possibles espais polítics de l’Estat espanyol. Un cop estudiades les possibilitats, l’única estratègia que faria possible crear un espai polític d’esquerra verda seria la incorporació dels eixos ideològics fonamentals de l’ecosocialisme dins d’un partit estatal amb cara i ulls, després què aquest entrés dins d’un procés de renovació ideològica i recerca de la seva pròpia identitat. El model de consolidació de l’ecosocialisme que es va donar a Catalunya es pot prendre com a model. ICV va partir d’un nucli post-comunista que va agrupar els moviments socials de la “nova esquerra” que van més enllà de la socialdemocràcia, vertebrant un discurs en què els eixos fonamentals són: l’ecologisme, la justícia social, el feminisme i el pacifisme. Actualment ICV es l’únic partit amb representació institucional al parlament català, espanyol i europeu homologable als partits verds europeus.

L’ecosocialisme, la ideologia d’esquerres del futur

Després de tot el procés de canvi descrit en el primer apartat de l’article, cal pensar en què consisteix la força de l’ecosocialisme dins de la reformulació de l’esquerra durant les últimes dècades.

El principal èxit de l’ecosocialisme com a ideologia és que ha sabut connectar l’objectiu emancipador de la vella esquerra, és a dir, la lluita per l’abolició de l’explotació i de les desigualtats de classe, amb les noves reivindicacions dels moviments socials i l’esquerra transformadora, que no són més que la continuació d’aquesta lluita per l’emancipació en una societat que ha experimentat canvis profunds.

L’ecosocialisme encarna la continuació de les lluites obreres per la millora de les condicions de vida en una societat occidental en què el benestar material ha augmentat de forma considerable, però que es troba amenaçat per una forta precarització en tots els àmbits de la vida. L’ecosocialisme lluita per acabar amb la desigualtat social i consolidar l’Estat del Benestar. L’ecosocialisme també combat el model de desenvolupament productivista que hipoteca el futur de les noves generacions. Un model ja obsolet que provoca greus problemes mediambientals i canvis en el clima que modificaran la vida a la Terra. Per això l’ecosocialisme advoca per un comportament col•lectiu i individual més responsable amb l’entorn, és a dir, per una renovació ecològica de les indústries; per l’ús d’energies renovables i l’eficiència energètica; per una nova cultura de l’aigua; pel transport públic i la promoció del ferrocarril; etc. L’ecosocialisme lluita per un model de desenvolupament sostenible.

L’ecosocialisme reivindica institucions de govern mundial democràtiques que s’ocupin de solucionar els problemes transnacionals que no respecten les fronteres, així com un repartiment de la riquesa i una reestructuració del sistema econòmic que permetin disminuir la pobresa i que el tercer món es desenvolupi. L’ecosocialisme lluita per una globalització democràtica, justa i igualitària. L’ecosocialisme vol una societat igualitària en què tothom tingui la llibertat necessària per escollir què fer amb la seva vida. Llibertat significa tenir oportunitats per desenvolupar les pròpies capacitats i poder fer-ne el que un decideixi. Aquest afany per la igualtat i la llibertat rep un especial èmfasi en aquells col•lectius que pateixen més la discriminació. Per això reivindiquem la igualtat de gènere; la plena ciutadania de les persones nouvingudes; els drets dels treballadors; el dret a emancipar-se dels joves; el reconeixement dels drets de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals; i l’atenció a la gent gran. L’ecosocialisme lluita per una societat igualitària en quètothom tingui l’autonomia necessària per viure. En conclusió, l’ecosocialisme vol construir una societat basada en valors democràtics, ecologistes, pacifistes i feministes. Edificar una col•lectivitat fonamentada en la justícia social, la llibertat i la igualtat. És a dir, lluitar per millorar el benestar i la capacitat de les persones de decidir sobre les seves vides.

És aquí on rau la seva força. Perquè l’ecosocialisme no és res més que la lluita per l’emancipació de les persones del segle XXI.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home