Wednesday, February 28, 2007

La democratització de l’economia mundial

Andrés Querol Muñoz

En funció del concepte imperant, economia global és aquella els components nuclears de la qual (mercats financers, comerç internacional i producció transnacional) tenen capacitat institucional, organitzativa i tecnològica de funcionar en temps real, o en un temps establert, a escala planetària. L’economia global es caracteritza per situar-se en una nova fase del capitalisme en la que les necessitats de creixement i nous mercats porten a aplicar de manera creixent una lògica economicista- mercantil a tots els àmbits de la vida.


El procés de globalització econòmica

L’actual procés de globalització econòmica té els seus orígens en la segona meitat de la dècada dels 70, en que conflueixen diversos factors:


  • L’estancament de la capacitat dels estats del nord d’augmentar la despesa pública en inversions i serveis socials i la seva entrada en una fase d’estanflació

  • La crisi del petroli.

  • La necessitat de les empreses d’ampliar els seus mercats i la recerca de resultats a curt termini, aplicant polítiques de desregulació i abaratiment dels costos laborals.

  • La crisi del deute extern als estats del sud, el colapse del sistema de Breton Woods (1973) i l’inici del seu retrocés econòmic.

  • L’inici de la revolució tecnològica

  • La creixent deslegitimació política dels estats del “socialisme realment existent” i el naixement de l’ortodòxia neoliberal, basada en el liberalisme econòmic radical, la desregulació i el retrocés del paper dels estats.

Durant les dècades dels 80 i 90 es produeixen importants canvis en el comerç internacional, les inversions estrangeres directes, els fluxes financers i la tecnologia que produeixen una integració creixent que condueix a una economia global.

Comerç internacional

Es produeix una expansió a gran velocitat del comerç internacional. Aquesta expansió es du a terme de manera gradual si bé la creació de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) l’any 1993 suposa una catalitzador de gran importància. Si fins a aquell moment les polítiques de liberalització del comerç impulsades per l’Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT) s’havien basat en la remoció de les limitacions directes al comerç (principalment les polítiques aranzelàries), l’OMC hi incorpora les polítiques de serveis, la propietat intel·lectual, les mesures d’inversió i les polítiques de competència.

Aquesta expansió comercial es produeix de forma clarament desigual entre els països. Únicament podem parlar d’expansió en els països industrialitzats i en dotze països del sud. Així, la Xina continental, Corea del Sud i Taiwan suposen el 36’1% de les exportacions manufactureres dels països empobrits durant la dècada de 1990, mentre que els 176 països menys exportadors representen únicament el 25’3% de les exportacions en aquest mateix període. La gran majoria dels països considerats “menys avançats” (PMA) pateixen un decreixement de les seves exportacions tot i haver dut a terme polítiques liberalitzadores.

Inversions estrangeres directes

Un altre dels aspectes econòmics que experiment un important creixement són les inversions estrangeres directes que reben les economies nacionals (IED). També de manera gradual, durant la dècada de 1980 es produeix un important creixement de les IED a escala mundial. L’any 1985 les IED suposen menys del 0’5% del PIB dels països, mentre que el 1998 ja suposava prop d’un 4% (xifra que cau al 2’25% el 2001).

L’any 2000 més de 100 estats havien adoptats “importants mesures de liberalització” (en termes de la Organització Internacional del Treball) per a atraure IED. No obstant, la inversió continua concentrada únicament en 10 d’aquests països.

Novament, els gruix de països empobrits queden exclosos d’aquest creixement. El 23’7% de les IED que reben els estats del sud durant la dècada de 1990 corresponen a Xina (excloses Taiwan i Hong Kong), el següent país receptor és Brasil amb un 8’3%.
El canvi de les inversions no és únicament quantitatiu. Les noves TIC permeten la producció transnacional de béns i serveis. Així, cada cop més es produeixen peces d’un mateix producte en diferents països que acaben ensamblant-se en un d’ells.

Fluxes financers

A diferència del comerç internacional i les inversions econòmiques directes, la liberalització dels fluxes financers no es produeix de manera gradual, sinó que es produeix de manera molt més accelerada. Entre 1970 i 1996, les transaccions internacionals de bonus i accions en proporció al PIB és multipliqeuen per 54 als EUA (país), per 55 al Japó i gairabé per 60 a Alemanya. D’altra banda, els fluxes financers del total de països empobrits es va multiplicar per 7 entre 1960 i 1996.

Amb la liberalització dels comptes de capital a partir dels anys 80 i les innovacions tecnològiques, la movilitat de capital s’ha incrementat a gran velocitat de tal manera que podem parlar d’un mercat financer planetari en funcionament les 24 hores del dia.

No obstant, i en la mateixa tònica que hem observat en els apartats anteriors, el creixement accelerat de fluxos financers de nord a sud es concentra en les anomenades “economies emergents”. Així doncs, únicament els països industrialitzats i una petita minoria de països empobrits formen part d’aquest sistema “planetari”.

D’altra banda, la revolució financera ha produït uns sistemes altament volàtils i inestables, amb organismes financers que exerceixen un enorme poder en les polítiques dels països del sud (especialment les “economies emergents”) i molt condicionats pels problemes derivats de les asimetries en la informació. La manca d’institucions internacionals que regulin aquest mercat agreuja encara més aquesta siutuació.

La marginació de la major part dels països “en vies de desenvolupament” d’aquest mercat, combinada amb l’important descens de l’assistència oficial per al desenvolupament, han portat a molts d’aquests països, especialment de l’Àfrica subsahariana, a un nivell d’endeutament crònic que hipoteca el seu futur.

Un altre efecte del creixement de l’economia especulativa front a la productiva ha estat la seva incidència en la presa de decisions de les grans empreses. L’anomenat “capitalisme impacient”, que exigeix uns constants resultats positius en els mercats de valors a les empreses, les pressiona en una espiral de mesures a curt termini que sovint hipotequen el seu futur desenvolupament. Com a resultat d’això, les regles del diàleg social instal·lades després de la guerra mundial a les economies del nord, basades en el binomi productivitat/millores salarials, s’ha trencat. Els treballadors i treballadores i les forces sindicals, no interlocuten ja amb empresaris que busquen l’increment productiu com a font de beneficis, sinó cada cop més, amb brokers la prioritat dels quals és el valor de les accions.

Revolució tecnològica

Ja em vist la importància de la globalització tecnològica inciada els anys 70 sobre la globalització de l’economia. A diferència d’altres fases del capitalisme, en aquest cas la revolució tecnològica que afavoreix la nova etapa no es basa en la producció energètica sinó en l’electrònica, la informàtica i la genètica. En aquest sentit es parla de la fase del capitalisme “informacionalista”.

Cal destacar que la revolució tecnològica es produeix per una combinació de factors i no respon a una única causa: l’evolució de la investigació científica, l’impuls d’algunes institucions universitàries, la iniciativa individual i els recursos dels estats. Així, la visió del nou capitalista com un “selfmademan” , amb acne i altes dosis de freakisme, innovant al garatge dels seus pares respon a una visió simplista i interessada.

Aquesta revolució científica es produeix únicament a les economies del nord, la qual cosa, combinada amb les polítiques de propietat intel·lectual impulsades per l’OMC, ha incrementat la dependència de les economies del sud. Especialment novedosos resulten els efectes sobre les economies agràries dels “organismes genèticament modificats”. En la part més dramàtica trobem la constant obstaculització als intents dels estats del sud d’apostar per medicaments genèrics front als interessos de les principals empreses farmacèutiques.

El paper dels estats

El neoliberalisme polític recupera un vell mite: el mite del mercat lliure i la no intervenció dels estats. En consonància, s’analitza la globalització en termes d’obsolescència dels estats davant l’impuls polític de les grans empreses. Aquest però, és un fals mite.

En primer lloc, l’economia de lliure mercat requereix de la regulació estatal, puix que l’evolució natural del capitalisme el condueix cap a la concentració i el monopolisme. Així, els estats han hagut de desenvolupar polítiques i organismes reguladors de la competència, les actuacions dels quals són omnipresents a les pàgines econòmiques dels diaris.

Són així mateix els estats, aquells que impulsen les polítiques liberalitzadores (i les proteccionistes) tan a nivell nacional, com regional i planetari, directament o a través dels organismes internacionals.

En aquest sentit cal destacar la hipocresia dels governs del nord quan imposen l’ortodòxia econòmica neoclàssica als estats del sud, mentre que es neguen a liberalitzar els sectors econòmics en que les economies d’aquest països són competitives (com l’agricultua), opten per polítiques aranzelaries quan les seves indústries ho requereixen (conflicte EUA –UE pels aranzels imposats pels EUA a les importacions de productes siderometalúrgics) i utilitzen la despesa pública per a superar les crisis econòmiques.

A més, les polítiques de liberalització econòmica són utilitzades com a instruments de dominació política. En aquest sentit, resulta clarament exemplificadora la política de tractats de lliure comerç (TLC) bilaterals impulsada per Estats Units. Aquests tractats són clarament desequilibrats en termes econòmics i jurídics cap als interessos dels EUA. A més, la política dels TLC ha estat utilitzada de manera experessa pel govern dels EUA com a eina de política internacional, exigint als estats signants i als aspirants dels mateixos a donar suport a la seva política exterior.

En definitiva, cal que substituim la discussió sobre l’eix econimia/política per la discussió sobre quins han de ser els objectius de la política econòmica. Modificant al lema de l’equip electoral de William Clinton: és la política econòmica, estúpid!


Realitats i discursos

Com ja s’ha dit, aquesta realitat es veu acompanyada d’una cínica literatura liberal que planteja hipòcritament des de les potències econòmiques la liberalització mundial dels mercats mentre aquestes mateixes potències duen a terme polítiques proteccionistes dels seus sectors econòmics menys competitius, amb la conseqüent frustració dels països del sud. D’altra banda una línia de pensament políticament correcte de certs sectors de l’esquerra planteja la necessitat de preservar del comerç mundial algunes economies del sud que es corresponen amb societats falsament arcàdiques. La realitat però és molt més complexa.

Definir la situació actual com un mercat mundial lliure per al comerç i les inversions és una fal·làcia. Més aviat el que existeix és un mercat mundial on les grans potències econòmiques mantenen un sistema de desconexió parcial de les seves economies, imposant la llibertat de circulació de mercaderies i capitals en els sectors que els interessen i desconectant del mercat mundial mitjançant polítiques proteccionistes aquells sectors en que les economies del sud resulten més competitives. Això esdevé possible gràcies a una arquitectura institucional pivotada entorn a la OMC absolutament controlada de manera antidemocràtica pels estats econòmicament i militarment més poderosos.

La presència de multinacionals en països del sud suposa l’explotació dels treballadors, el trasllat de les pràctiques empresarials més lesives socialment i ambientalment i el trinxament de les comunitats. D’altra banda, és aquesta presència la que permet la transmissió de coneixements i tecnologies, el desbaratament d’estructures socials pre-modernes i injustes, les possibilitats de reequilibrar les balances comercials i l’establiment de relacions de cooperació entre els moviments sindicals d’aquests països i els dels països d’origen de les empreses. Tots els intents de generar un desenvolupament econòmic des de les economies del sud prescindint de la inversió de capital estranger han produït fracassos sovint traumàtics.

Per contra, assistim a processos en alguns d’aquests països on els governs han estat capaços de reequilibrar les regles del joc amb les grans multinacionals exigint traspassos tecnològics, inversions en les societats d’acollida i respecte a les legislacions socials i ambientals, sovint incipients. En aquesta lluita, els governs del sud no es troben emparats per les institucions internacionals que regulen els mercats, sinó que aquestes responen als interessos de les empreses que tenen les seus als estats dominants.

Davant d’aquesta realitat, una estratègia plausible de transformació passa, en la fase actual, per impulsar la democratització del govern mundial de l’economia, per crear estat regional i mundial. En aquest sentit es fa necessària una reforma a fons de les institucions financeres mundials i de l’OMC, així com la seva incorporació plena al sistema de Nacions Unides. També cal reclamar la incorporació en els tractat internacionals de mesures de foment al desenvolupament de la democràcia i de l’estat del benestar, de les llibertats sindicals i drets laborals, de mesures mediambientals, així com de compromissos efectius d’inversions productives i de transmissió de coneixement entre els països signants.

Així mateix es fa necessari incorporar als governs dels estats estratègies econòmiques internacionals que no passin per la defensa de les multinacionals amb seu al seus territoris com a criteri exclusiu, sinó per la defensa d’un model de desenvolupament global.

Per a tot això, és necessari finalment impulsar cooperacions estables entre organitzacions polítiques, sindicals i socials, i la creació de federacions mundials fortes.

Labels: ,