Wednesday, October 18, 2006

Entrevista a Lluís Melgar. Delegat de CCOO a Macro

entrevista realitzada per Emili Rey i publicada a Lluita Obrera número 180
“Entre els joves hi ha molta desinformació del que és un sindicat”
Quan t’afilies a CCOO i com decideixes presentar-te a les eleccions sindicals?
Jo sempre havia tingut simpatia per l’esquerra política, potser no tant pel sindicalisme, però sabia que en l’àmbit laboral alguna cosa s’havia de fer. Arribo a Macro i aconsegueixo un contracte fix; allà vaig conèixer la gent que hi havia en el comitè i em va agradar. Als vuit mesos de començar a treballar en l’empresa, ja em vaig presentar a les eleccions sindicals. No m’ho vaig pensar gaire i vaig sortir elegit delegat.
El sector del comerç és especialment difícil laboralment i sindicalment parlant...
El comerç és un sector que tots coneixem pels centres que tenim al costat de casa i hi veiem les mateixes persones que hi són des que obren fins que tanquen: jornades llargues, diumenges, etc. Jo treballo en un centre majorista per a gent que es dedica principalment a l’hostaleria. A Macro s’entra amb un contracte temporal però amb possibilitats de passar a ser fix. De tota manera, hi entra molta gent jove amb molta rotació i no és fàcil afiliar-la al sindicat. Hi ha un bon nombre de treballadors força convençuts i que veuen en l’afiliació la seva força, però no és el cas de la gent jove, a qui ens costa arribar.
És un sector amb molta gent jove i això significa precarietat...
Entre els joves hi ha molta desinformació del que és un sindicat. A Macro tenim part de la gent que hi treballen de tota la vida i que tenen com a objectiu jubilar-se en aquesta empresa. Tenen un projecte laboral i per això lluiten i treballen, perquè aquest projecte no pateixi escletxes importants. Per exemple, les dobles escales salarials són un perill, ja que, per la mateixa feina, cobrar diferents sous significa que els més antics, i que cobren més, començaran a sobrar. Els joves això no s’ho plantegen, sobretot perquè falta formació laboral i sindical abans d’arribar a l’empresa. El Nadal passat, per exemple, el comitè de Macro Badalona, amb majoria de CCOO, va acordar amb l’empresa que les hores extra es pagarien el doble, i això sí que va arribar als treballadors joves: “si faig un esforç extra durant la campanya de Nadal, com a mínim que em surti a compte”, pensen. I aquestes coses són les que venen i fan que els joves s’afiliïn al nostre sindicat. No ens podem centrar a explicar que hi va haver una època passada o parlar de personatges d’altres moments, ja que això no arriba al jovent.
Els treballadors joves busquen resultats immediats ...
Exacte. I és quan en el sector del comerç trobem habitualment comitès corporatius amb sindicats com Fetico o Fasga, que procuren fer-se seus els resultats immediats, sobretot perquè sempre estan assabentats de les intencions de l’empresa, tenen informació privilegiada que nosaltres no tenim, i ho venen com una victòria. No es fan grans millores en el sector del comerç, però quan alguna empresa hi fa alguna cosa, aquests sindicats ho saben abans que ningú i això ens complica la feina i la relació amb la gent jove nouvinguda a les empreses.
El fet de ser jove és un element de dificultat afegida per a un delegat sindical a l’hora de negociar amb la patronal?
Les vegades que he negociat amb la patronal he tingut la sensació que et prenen pel “pito del sereno” pel fet de ser jove. Sembla que tu estàs jugant a ser sindicalista i que una persona més gran disposa de tots els elements que ha de tenir un sindicalista i que tu no tens. La mobilitat laboral dels joves fa que els empresaris considerin que els que som sindicalistes estiguem jugant a ser-ho. I és curiós observar que els empresaris comencen a veure que això no és així i que la cosa és seriosa, quan veuen que fas cursos de negociació sindical o dret sindical, quan et formes.
Què esperen d’un delegat sindical els treballadors d’aquest sector?
Un dels problemes grans que tenim en el comerç és la salut laboral: goteres, terra en mal estat, les màquines elevadores treballen mentre hi ha clients, les peixateres pateixen molta humitat i temperatures massa baixes, els magatzems estan bruts..., i tot això genera estrès. Això ho sents cada dia i el que la gent et demana són solucions immediates, perquè ets sindicalista i perquè t’han escollit. I això sí que t’ho demanen els joves i els que no ho són. Nosaltres treballem sindicalment tots els aspectes laborals, però trobem de vegades contractes en frau de llei. Ho dius al treballador i aquest et respon que el seu problema és que passa fred tot el dia manipulant pollastres i que vol més roba...
Per què cal votar CCOO?
Al comerç tenim molts sindicats corporatius i d’altres de classe que no actuen de forma correcta. El nostre és un sindicat fort i això s’ha vist en el meu magatzem, on CCOO no ha fet un pas enrere ni per agafar embranzida, i això dóna molta confiança. CCOO sempre ofereix solucions possibles sense embolicar la troca, com moltes vegades fan altres, que creen falses expectatives que després no es compleixen.
Creus que el sindicat en general entén aquesta nova fornada de sindicalistes joves, de vegades amb una forma diferent de veure les coses?
Hi ha de tot. Hi ha gent que entén que les coses van canviant i també el sindicalisme, que aquest no pot ser el mateix que el dels anys 80, per exemple. La gent que no ho accepti haurà de veure i assumir aquests canvis protagonitzats per un planter que puja fort a CCOO.

Monday, October 09, 2006

Intervenció en l'Assemblea de Delegats de CCOO de Catalunya

Andrés Querol Muñoz
Coordinador Nacional d'ACCIÓ JOVE - Joves de CCOO de Catalunya

Companyes i companys,

Benvinguts a l'assemblea de Delegats i Delegades de les Comissions Obreres de Catalunya. Vàrem celebrar l'anterior Assemblea l'any 2002 al Pavelló de la Vall d'Hebrón. Des de llavors, en cada moment, les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any, ara, mentres us adr´ço aquestes paraules, les dones i els homes de CCOO estan conquerint nous drets, millorant les condicions de treball i de vida seves i dels seus companys. Fruit d'aquest treball constant, sord, permanent, quatre anys després de l'anterior assemblea a CCOO som més persones afiliades, més delegades i delegats, hem aconseguit més fites. Avui som més que mai la primera fo´ça sindical i social de Catalunya.
Assemblea vol dir reunió, vol dir trobada, vol dir espai de la paraula. Avui ens adreçaran la paraula diferents companys i companyes, dels que negocien convenis i dels que els fan realitats a les empreses. Avui ens hem reunit per dir-nos a noslatres i dir al món qui som, què pensem i què fem.
Ser, pensar, fer. Un tret diferencial de les CCOO, de les persones que fem CCOO. Persones, algunes de les quals ja no són entre nosaltres. Volem iniciar l'Assemblea amb un record per a totes les persones que ens han deixat, i en representació de totes elles, de la companya Aurora Gómez.
Gràcies.

Monday, October 02, 2006

EUROCOMUNISME, EUROPEISME I ECOLOGISME

Antoni Gutiérrez Díaz
Exsecretari general del PSUC
Exvicepresident del Parlament Europeu

Giorgio Napolitano ens ofereix, en la seva autobiografia política publicada recentment, una reflexió molt interessant sobre el moment històric en què els partits eurocomunistes (en realitat el PCI, el PCE i el PSUC; el PCF mai no va arribar a assumir de veritat el profund procés de reorientació que van emprendre els altres tres partits) van passar de la crítica al passat a la
ruptura radical amb ell i, per tant, amb el Partit Comunista de la Unió Soviètica; de la concepció ideal d’“una altra Europa possible” -la del “socialisme real”, estesa des de l’Atlàntic fins als Urals- a l’Europa de la Comunitat Econòmica com el camp polític i social propi i en el qual la democràcia no era un instrument sinó un bé objectiu, un fi en ella mateixa i, en conseqüència,
un element fonamental de la seva identitat, on una economia social de mercat definia el marc de la lluita a favor d’una societat més justa.

Giorgio Napolitano sempre va apostar, sense renunciar a la seva militància comunista i en el marc dels diferents corrents del seu partit, pel corrent que podríem qualificar, simplificant, de socialdemocratitzador. Veia així afavorida, amb aquella ruptura, la seva aposta, però el cert és que el gir no estava fonamentalment orientat a ocupar el buit socialdemòcrata italià generat per
Craxi -encara que això en fos una conseqüència- sinó que era, veritablement, un gir radical cap a l’acceptació de la realitat, en el qual fou un element determinant l’aportació europeista d’Altiero Spinelli des dels voltants del PCI. Ideològicament, el gir comportava també una ruptura amb el dogmatisme ortodox i una nova aportació a la crítica de l’ideologisme. Les tensions internes i l’evolució posterior del PCI són tractades amb intel·ligència per Giorgio Napolitano en la seva autobiografia des de la pròpia visió personal i en el context peculiar de la situació de l’esquerra a Itàlia, en un procés que, en part, encara continua el seu complex curs, però que no és el meu propòsit analitzar aquí.

El meu comentari es limita a algunes consideracions sobre la ruptura del PCE amb l’europeisme i, especialment, sobre l’europeisme del PSUC. El compromís democràtic i la ruptura amb el dogmatisme marxista-leninista nascut de l’estalinisme van seguir, en els dos partits, camins diferenciats, els trets dels quals encara avui es poden identificar.

Fou durant la dictadura franquista, i concretament l’estiu de 1972 i el gener de 1973, respectivament, quan el VIII Congrés del PCE i el III Congrés del PSUC van aprovar la posició favorable a la integració d’Espanya en la Comunitat Econòmica Europea, un cop recuperada la
democràcia. Encara avui, 34 anys després, és il·lustratiu llegir la intel·ligent intervenció de Tomás García (Juan Gómez a la clandestinitat) en els debats del VIII Congrés del PCE, o el raonat informe de Gregori López Raimundo en el III Congrés del PSUC. El gir cap a la realitat i la ruptura amb el passat s’havien consumat.

Posteriorment, en el cas del PCE, després d’una complicada trajectòria de durs enfrontaments interns, el procés es va saldar amb l’eliminació dels corrents vertebradors antidogmàtics -que va venir facilitada per la marginalitat electoral i l’àmplia ocupació del centre-esquerra pel PSOE-,
i es va acompanyar de la recuperació dogmàtica del NO a l’“Europa dels mercaders” i del testimonialisme a favor d’“una altra Europa possible”, que desqualificaven el gir de 1973. En conseqüència, i ja dins Izquierda Unida, es pronunciava pel NO frontal al Tractat de Maastricht i,
coherentment, per la denúncia implacable del projecte de Constitució Europea. Per la seva banda, el PSUC, que va compartir protagonisme amb el PCE en la lluita contra la dictadura franquista, però que ho va poder fer al si d’una mobilització social més àmplia que en la resta d’Espanya i en la qual l’hegemonia es va impregnar de la peculiar cultura psuquera -caracteritzada per unir a la lluita una sòlida voluntat unitària, un catalanisme de base popular i una valent actitud antidogmàtica-, mantenia el seu europeisme i es legitimava també amb la irrupció dels cristians en el partit. Encapçalats per Alfons Comín, van suposar una autèntica revolució ideològica, en aparèixer en l’àmbit de la militància comunista no pas “malgrat” el
seu cristianisme, sinó sumant el cristianisme com un valor positiu en la lluita pel socialisme.
La bondat dels primers resultats electorals, i el manteniment d’un cert equilibri intern entre eurocomunistes i prosoviètics, van donar al PSUC un alt grau de protagonisme durant la transició i la primera etapa de la democràcia, però la tasca organitzada dels prosoviètics,
als quals es van sumar el petit grup esquerrós dels anomenats leninistes i els errors comesos per alguns dels que ocupàvem les responsabilitats de direcció, van obrir el procés d’afebliment polític i electoral del PSUC.

Però després dels diferents i desgraciats episodis que va travessar, la part majoritària del PSUC que va vertebrar ICV va conservar l’herència eurocomunista amb el segell propi de la cultura psuquera, la qual cosa, d’una banda, l’havia de distanciar del dogmatisme hegemònic d’Izquierda
Unida i de les conseqüències de l’esfondrament de l’URSS i, de l’altra, la portava a consolidar-se com una part de l’esquerra catalana electoralment modesta però sòlida i amb identitat pròpia. I des d’aquesta identitat, tal com va succeir en el passat amb l’europeisme i les llibertats
democràtiques, l’ecologisme es va incorporar horitzontalment a la seva concepció política, no com un instrument sinó com un objectiu global present en tota la seva política.

Crec que, si observem el procés en la seva globalitat, podem concloure que aquesta incorporació de l’ecologisme no és un “miracle polític” sinó que és el resultat de l’aplicació coherent i continuada de la filosofia que Gramsci va qualificar hàbilment de “filosofia de la praxi”.

En aquest context resulta oportú valorar les paraules del president Pasqual Maragall, pronunciades en el seu discurs amb motiu del lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat a Gregori López Raimundo, el mes de gener passat, en el qual deia textualment:

“Jo de vegades em pregunto si no convindria a Catalunya que decidíssim caminar junts, més junts vull dir, els socialistes catalans de Reventós i els psuqueros de Gregorio, Gutiérrez Díaz i Saura”. No li faltava raó al President amb la seva pregunta, que de fet era una innegable invitació a estrènyer lligams en un procés que, en certa manera, ja s’està donant. Però respondre a la pregunta-suggeriment requereix dir amb nitidesa que caminar cada cop més junts i, en alguns casos excepcionals, superposats, no sols exigeix tenir clars els molts punts de coincidència que existeixen entre les dues organitzacions, sinó també els motius -i en determinades circumstàncies fins i tot els avantatges- de la diferenciació, entre els quals considero que mereixen ser tinguts en compte tres, deixant de banda el NO d’ICV en el referèndum sobre la
Constitució Europea, que entenc com un accident conjuntural pendent d’una reorientació. El primer dels motius és la sòlida configuració plural de l’escenari polític català, que propicia una riquesa de matisos que fins i tot ja forma part de la seva identitat nacional. El segon és l’existència d’una cultura política pròpia fruit de l’herència eurocomunista del PSUC en la qual la
radicalitat no es confon amb el testimonialisme, sinó que s’entén com un principi des del qual es fa la política quotidiana. El tercer -i aquí la diferenciació podria ser conjuntural- és que mentre que ICV mou la seva pràctica política, tant en l’àmbit social com en el governamental,
dins de la concepció del desenvolupament sostenible com a component inseparable d’un model de cohesió social, sense eufemismes instrumentals, ajustant-la al període de transició que travessem, el PSC afronta encara l’escenari actual des d’una concepció en què s’hi poden trobar els trets fonamentals del desenrotllisme progressista, un camp en què el respecte mediambiental és una servitud que cal tenir en compte però que no és l’eix de coordenades on s’han de situar
avui les polítiques d’esquerra.

No hi ha dubte que la riquesa plural del panorama polític català no és una foto fixa, però els seus canvis no es poden sostreure ni a l’herència socialdemòcrata del PSC ni a l’herència eurocomunista d’ICV ni als nous requeriments del desenvolupament sostenible. No s’ha d’oblidar, alhora, que en política una cosa és l’aplicació de la teoria dels vasos comunicants i una altra de ben diferent és la barreja en un únic recipient.

Article publica a Treball